Marta Sibina: “Jo de molt petita volia ser, al matí mestra, a la tarda modista i a la nit cantant”

40 views

Marta Sibina Camps, una infermera de 48 anys que treballa a l’hospital de Granollers ens explica com va aconseguir ser infermera, si està en contra o a favor del feminisme i si ha estat amb persones que han patit maltractament.

De què treballes?

Sóc infermera quirúrgica i editora del canal Octubre.cat

Què vas estudiar per arribar on estàs?

Ja tinc uns anys, i a la meva època, no hi havia l’ESO, ni el batxillerat, llavors vaig estudiar BUP, que és com els primers anys de l’ESO. També vaig estudiar COU, vaig fer les proves de la Selectivitat i després vaig estudiar la carrera. En aquell moment la carrera d’infermeria era de 3 anys, que era una diplomatura, a la universitat de Vic. Aleshores vaig fer 2 postgraus, 1 en infermeria quirúrgica, i l’altre en infermeria geriatria i gerontologia, i després d’aquests 2 postgraus vaig fer sempre formació continuada, això vol dir molts cursos d’actualització que es requerien per la meva feina o cursos que m’interessaven. Vaig anar a molts congressos, vaig fer un parell de treballs d’investigació sobre casos de la meva feina, i vaig tenir una vida d’infermera que sempre anava lligada a la formació. Cada any que passa surten noves tecnologies i les infermeres ens hem d’anar adaptant, per tant sempre he anat estudiant.

Quants anys vas estudiar?

Jo vaig estudiar 3 anys de carrera i 2 anys de postgrau, que serien 5 anys, però també fem formació continuada, que això són tots els anys que porto sent infermera. Però per tenir les titulacions van ser els 3 anys per ser infermera i 1 any per cada postgrau. Però actualment la infermeria ja és una llicenciatura que són 4 anys i a més a més amb possibilitats de fer màster i de fer doctorat. Les infermeres que fa anys que ho som (què hem fet diplomatura) també tenim accés a tot això convalidant la nostra diplomatura a grau.

Quants anys portes treballant d’infermera?

Vaig acabar la carrera d’infermera l’any 1995, ja fa una pila d’anys… Fa 26 anys que treballo d’infermera tot i que en algun període he fet alguns stops d’infermera, unes parades tècniques per fer excedències i dedicar-me a una altra cosa. M’he dedicat, per exemple, a fer una empresa de comunicacions a una revista que es deia cafè amb llet. També vaig fer una excedència per ser diputada al congrés de Madrid i vaig tenir la sort de poder-me ocupar de temes de sanitat. Vaig ser portaveu de sanitat al congrés i vaig fer tot el que vaig poder per intentar millorar les coses en l’àmbit de la infermeria, però bé, el tema polític és una mica complicat… Vaig fer excedències d’infermera i vaig tornar a fer d’infermera. Vaig fer 3 anys de diputada i vaig tornar al quiròfan de l’hospital de Granollers que és on jo treballava abans. Ara també compagino la meva feina d’infermera amb un canal de comunicació que es diu octubre.cat juntament amb el meu company i ens dediquem a informar sobre el que els mitjans de l’IBEX, els que tenen més poder, no informen. D’alguna manera aquesta és la nostra feina.

De petita de què volies treballar?

Doncs això té una resposta una mica divertida, perquè jo de molt petita sempre deia que volia ser al matí mestra, a la tarda modista i a a nit cantista (cantant). Però amb 10-12 anys m’agradava posar tiretes, vendes altres coses a les nines i també a la gent com nens i nenes petites i en aquell moment ja vaig sentir que volia ser infermera de gran.

Que és el que fas en el teu treball?

En la meva feina tinc cura de la gent que entra a quiròfan, ja sigui per una intervenció programada que necessiti o ja sigui per una intervenció d’urgències. Jo concretament estic molt al quiròfan de cirurgia ortopèdica i traumatològica fent bàsicament pròtesis de maluc i de genoll. També faig cirurgies d’esquena, com fusions vertebrals i altres cirurgies de trauma més petites com poden ser galindons o cosetes així. També estic molt al quiròfan d’urgències, sobretot en les guàrdies, perquè a les infermeres durant el cap de setmana ens toca fer quiròfan d’urgència i allà cada dia és una sorpresa, com pot ser que t’arribi una dona que li hem de fer una cesària i que l’hem d’ajudar a treure la seva filla o el seu fill o també pot ser que t’arribi un noi amb un atac d’apendicitis li hem de fer apendicectomia…  També poden arribar accidentats, accidentats de tots tipus, com pot ser una persona que cau de la bicicleta i es trenca la cama o l’han atropellat amb un cotxe i està molt greu o d’una persona que cau d’una bastida… El quiròfan d’urgències té aquest efecte sorpresa i sempre desitgem que el que arribi no sigui massa greu. 

T’agrada el teu treball?

Doncs sí, la veritat és que si, m’encanta la meva feina, m’agrada moltíssim. Jo de fet mai he dit que treballo d’infermera, sempre he dit que sóc infermera, perquè ho sento així, m’encanta, i ho sento d’aquesta manera tan intensa. També he de dir que aquests darrers anys a causa de la pressió assistencial que hi ha, les infermeres tenim jornades de treball molt dures. No sé si heu sentit parlar de les retallades a la sanitat pública, que ja fa anys que estan passant, ja fa molts anys que va començar i és clar, el fet que hi hagi hagut retallades amb sanitat, això ha volgut dir que hi han hagut retallades de personal, en recursos, i que passa amb això? Doncs clar, les nostres jornades no són com voldríem que fossin, tenim moltíssima més feina, som menys gent, i això ens costa moltíssim, i no treballem com a nosaltres, en la qualitat que nosaltres voldríem treballar donant l’atenció que voldríem donar a la gent. Per sort sí que fem un bon treball en equip, amb totes les companyes i companys, però això no és suficient. Jo personalment, no em cansaré mai de lluitar i de reclamar als nostres governants una cosa que es diu la ràtio pacient infermera, és la quantitat d’infermeres que hi ha per tenir cura dels pacients, per entendre’ns; la ràtio pacient infermera en una UCI, posem-li que seria una infermera per a 2 pacients, però a causa de retallades, i totes aquestes situacions, pot ser que hi hagi una infermera prenent cura de 4 pacients, per tant aquesta ràtio no està bé, perquè no és el mateix que una infermera cuidi a 2 pacients, que en cuidi a 4, llavors això caldria resoldre-ho, perquè a més a més la ràtio d’infermers del nostre país està molt per sota de la mitjana de la Unió Europea, i això cal canviar-ho per donar una molt bona atenció a les persones que vinguin. Posats a parlar d’això, caldria també parlar de la pandèmia, perquè ara potser estem en un moment on la pandèmia sembla que afluixi una mica, tot i que encara la tenim a sobre, però la primera onada de la pandèmia on tots estàvem confinats a casa la feina als hospitals va ser molt dura, i en aquell moment es van notar molt les retallades de les quals parlava, i vam tenir unes jornades de treball molt intenses i molt dures, és clar que era una situació excepcional, una situació de pandèmia i totes ens vam arremangar el que va fer falta, aquí també es va notar molt com venia de deteriorat el nostre sistema sanitari, i vam tenir moltíssima feina, per sort això ara va canviant: estem més organitzades i ara és diferent.

Estàs en contra o a favor del feminisme?

Rotundament a favor, a veure, és més, sóc feminista, i en aquestes alçades de la història de la humanitat, crec que totes les persones haurien de ser feministes. Parlem-ho una mica clar, feminisme no vol dir que no es contin els homes o que els deixem de banda, això suposo que queda clar, no és això, feminisme són uns valors que malauradament no tenim, i hem de lluitar per tenir-los. El feminisme demana igualtat, demana que no hi hagi discriminació per sexe, que no ens tractin diferent pel fet de ser dones. Demana doncs que es deixin d’assassinar dones, demana que no hi hagi bretxa salarial, demana respecte, demana moltíssimes coses. El pes del patriarcat és molt gran i el seu poder és per a tot arreu, sovint fins i tot, en petites coses que potser ni ens n’adonem, però hi és, i ser una dona és molt dur, sentit tot aquest pes, i cal prendre amb consciència i combatre’l, lluitar contra el patriarcat. Per exemple, està ple de micromasclismes, per posar-vos un exemple, una anècdota, jo no us sabria dir les vegades que prenent un cafè en un bar, jo demano un cafè sol, i el meu company demana un cafè amb llet, i quan arriba el cambrer em posa el cafè amb llet a mi, i no a ell, o bé si estem tots dos i jo demano una cervesa amb alcohol, i ell la demana sense quan ve el cambrer a mi em posa la cervesa sense alcohol, a les dones ens porten sense alcohol, i el cafè amb llet, i és clar això és un micromasclisme, i ni hi ha moltíssims, i que potser estem allà asseguts, i no ens n’adonem que és, però ho és, està ple d’això, està ple de violència masclista, una dona no pot sentir-se lliure si no se sent segura tornant sola a casa, o bé també si evita posar-se una faldilla molt curta, perquè sap que li diran coses caminant pel carrer, o fins i tot doncs jo m’he vist amb situacions d’haver de creuar a l’altra vorera expressament perquè saps que si passes per la vorera que vas i en aquell moment hi ha un grup d’homes, segur que et diran coses, això és violència. I tot això s’ha de combatre, no ens podem quedar plegades de braços, però tampoc es poden quedar plegats de braços els homes, i per no parlar de les cases, de les tasques domèstiques. Per exemple, a quantes cases la majoria les dones assumeixen el rol de fer-ho gairebé tot? D’organitzar, de tenir cura dels fills, de netejar… Això és una cosa que hem de pensar molt bé si a casa nostra passa, i intentar que es comprengui la col·laboració, i que s’ha de compartir, i que no pel fet de ser dona ens hem d’ocupar de més coses que els homes, o hem de tenir més responsabilitat que els homes dins les tasques de la llar, per exemple.

Què en penses que el teu treball es considerés només per dones?

Sí, és cert, que la feina d’infermera sobretot anys enrere, molts anys enrere, des dels seus inicis va ser considerada una feina que habitualment feien les dones, suposo que per una qüestió doncs que era una feina totalment de cures, diria que totalment eren dones, i en aquest aspecte això ha sigut una cosa que ha esdevingut doncs molt dura, perquè doncs bé, pel fet de ser dona, també s’han sentit molt sotmeses, hi ha hagut com un tracte d’inferioritat. Per sort la cosa ara és molt diferent, vull dir avui en di,a en el món de les infermeres, en el món de la sanitat, no és com tants anys enrere, les infermeres, les dones metgesses, i totes les dones que han entrat en el món de la sanitat s’han fet valer molt, han lluitat perquè se les tractés per igual, i ara és molt diferent. Però això ha estat, no ha caigut del cel, tampoc vull dir ha estat per a una lluita constant i per fer comprendre aquests valors dels quals us parlava abans del feminisme, abans les infermeres eren considerades com una mena de minyona dels metges, inclús hi havia alguns metges que a banda de les feines que, parlo de fa molts anys,  jo no m’hi he trobat, però comentaris com: porta’m el cafè o porta’m la bata,  a banda de la feina que havies de fer… Les infermeres estaven sotmeses a les seves ordres  i els metges, gairebé tots en aquelles èpoques, eren homes. Això que volia dir que eren homes i exercien aquest poder d’homes, i això marcava de manera molt forta.  Han hagut de passar molts anys perquè se’ns reconegui, a les infermeres, en els nostres diferents rols, perquè si bé és cert que la infermera en alguns moments té un rol que es diu rol delegat, que és un rol que sí que és veritat que rep ordres d’un metge, ordres mèdiques en un procediment, les infermeres tenim uns altres rols igual d’importants, no menys que aquell rol que van des d’un rol completament autònom en tot el que fa les nostres tasques de cures pròpies d’infermeria. No necessitem cap metge que tuteli, les fem amb un rol autònom, i les fem amb molta professionalitat i som completament autònomes i també tenim per exemple un rol docent que som infermeres que ens dediquem a formar altres infermeres, que ens dediquem a formar futures infermeres, i també tenim un rol d’infermeres investigadores, hi ha moltes infermeres que en el seu dia a dia dediquen moltes hores a fer treball d’investigació de com aprofundir, actualitzar, o millorar les cures d’infermeria, vull dir això és així i no és més important un rol que l’altre, tenim diferents rols i tots els fem molt bé i ens hi entreguem. Les infermeres no som les que ajudem al metge, som les que fem un treball amb equip amb el metge, no som les que estem per sota del metge, som un membre de l’equip interdisciplinari que es diu, i som importants per igual cada un amb el seu grau de responsabilitat, però la feina és una feina d’equip, si no no funcionaria.

On tu treballes hi ha més homes o dones?

Doncs on jo treballo hi ha més dones, i és perquè ara cada cop hi ha més metgesses. Abans gairebé només hi havia homes, i ara hi ha moltes metgesses. També és veritat que ara hi ha més nois infermers, però en general continua havent-hi més noies d’infermeres. Però el lloc on jo treballo hi ha moltes dones, per exemple jo que normalment faig el torn de tarda moltes tardes en el meu quiròfan gairebé tot som dones.

On has treballat, has cobrat el mateix que els homes?

Sí, això sí. En el lloc on jo he treballat cobrem igual, en el nostre cas no hi ha diferència.

T’has sentit discriminada en algun moment?

Doncs ara mateix no, i des de fa molts anys que no, la veritat és que no. Però és clar jo fa 26 anys que sóc infermera, i també he après a fer-me respectar, i a no deixar-ne passar ni una, però per exemple quan vaig acabar la carrera sí que em vaig sentir minyonejada, discriminada o jutjada en algun moment, la veritat és que sí, i sincerament em va costar moltes llàgrimes, perquè les injustícies afecten, ens afecten a tots, a mi m’afectava molt, segons quines coses em passaven i en el moment potser no sabia com reaccionar, però la veritat és que de seguida veus que no hi ha cap altre remei i que cal entomar-ho, i no deixar que et facin sentir petita, no deixar que et facis petita, i el cas és empoderar-se el més ràpid possible. És trist que sigui així, tu vas a treballar i a sobre has de fer una feina extra perquè no t’humiliïn, o perquè no et facin sentir inferior, però la realitat és la què és i cal sempre plantar cara aquest tipus de situacions, i per la meva part, i per part de moltes companyes, sempre amb l’experiència i ajudant-nos hem plantat cara i ens hem fet respectar.

Has estat amb persones que han patit maltractament?

Malauradament sí, i les he ajudat tant com he pogut. Això també és una cosa molt important, aquesta pregunta que feu és importantíssima, de vegades són situacions a la feina o hi ha que no sigui a la feina, a on sigui a l’institut també. A l’institut podem presenciar maltractaments de diferents tipus, podem presenciar burles, i això no pot ser, no podem quedar-nos plegades de braços, nosaltres hem de posar-nos sempre al costat de la persona que està sent víctima, que està sent maltractada, i ajudar-la en tot el que puguem i si no podem ajudar nosaltres soles demanar ajuda, d’això, d’això que us estic dient ara no sé si us sona, però això es diu alerta feminista. És un terme que és molt utilitzat i és importantíssim què es conegui i què es posi en pràctica: les dones no estem soles, i en situacions compromeses hem de fer molta pinya, hem d’ajudar-nos i això no inclou només les dones, també inclou els homes, també inclou els nois, ells també s’hi han d’implicar, si hi ha companys a l’institut o on sigui, que humilien, insulten o fins i tot maltracten a una companya se’ls hi ha de parar els peus, no es poden quedar d’espectadors, perquè veuen que ells són homes i veuen a un home fent-ho, això és molt important entendre-ho, diria que és de les coses més importants, perquè si no s’entén que les víctimes de violència masclista se les ha d’ajudar i les hem d’ajudar tots, és complicat, la situació es fa complicada… no se les pot deixar mai soles, i és molt important parlar d’aquest tema, parlar-ne molt  i que es comprengui la importància que té aquest tema per la vida de tots i pel futur de tots, sobretot el de les dones és clar, però és que ens hi va la convivència de tots, la salut de tots i la vida de tots, és importantíssim.

Redactors juniors

El més recent

Pèrdua de temps?

“Més respecte cap a les dones; però crec que ja el tenim” (Marcos Fernàndez Torres) El

La gent i el 8M

Actualment a la societat hi ha un Dia Internacional de la Dona treballadora. Aquest dia és