Per: Judith Bronchales, Lucia Mimo, Ot Lombart, Bruno Ferrari
‘L’Ombra del Vent’ és una novel·la de misteri, escrita per Carlos Ruíz Zafón, publicada el 2001. És el primer llibre de la saga del Cementiri dels llibres oblidats. També té parts de thriller, una mica de drama, amistat i ficció gòtica.
Ambientada l’any 1945 a Barcelona des dels últims moments del Modernisme fins als temps de la postguerra, la novel·la té com a protagonista un noi anomenat Daniel Sempere. Conduït pel seu pare arriben al cor de la Ciutat Vella: El cementiri dels llibres oblidats. Allà el noi troba un llibre maleït anomenat L’ombra del vent.
La gent descriu aquesta història amb comentaris positius com: fascinant, val molt la pena, interessant, recomanable, excel·lent i intrigant. També la descriuen amb comentaris negatius com: història pesada i una decepció monumental.
Carlos Ruiz Zafón va néixer el 25 de setembre del 1964 a Barcelona i va morir el 19 de juny del 2020 amb cinquanta-cinc anys a Los Angeles a causa d’un càncer de còlon que patia des del 2018. Es va formar al col·legi Sant Ignasi (Sarrià) i més tard a la UAB. L’ombra del vent va ser la seva primera novel·la per adults i va tenir un gran èxit: es va traduir a més de 36 idiomes inclosos el català i es van vendre 16 milions d’exemplars a tot el món. Va obtenir nombrosos premis internacionals.
Al principi, la novel·la presenta una llarga introducció dels personatges i això fa que es faci una mica pesat, però quan ja has passat els primers capítols, t’atrapa, és com que el llibre et segresta i no et deixa anar. Suposem que una part de la culpa de tot això, la té el fet que sigui una novel.la de misteri i thriller, ja que en ambdós casos, t’enganxa. També ens ha agradat que sigui tan realista i els missatges que t’envia sobre la vida, com: “No te’n refiïs mai de ningú, especialment de la gent que admires. Aquests són els que et donaran les punyalades més fortes.” O “Algú em va dir una vegada que en el moment en què et pares a pensar si estimes a una persona, ja has deixat d’estimar-la per sempre.” O “Aquest món no es morirà d’una bomba atòmica com diuen els diaris, es morirà de riure, de banalitat, fent un acudit de tot, i a més un acudit dels dolents.”
